Cos Venut

Jo sóc l’abisme d’una pell
que cada dia es vesteix de perla,
i sota un perfil de carmí
es deixa perdre entre sexes.

Cos perdut i amarat de suors

d’olors d’absència d’un temps millor,
ara romanc ajaguda en llits d’estranys
i m’abandono la consciencia entre licors.

Jo sóc somriure esclau,

que malgrat no tenir un armari decent
surt al carrer amb el cap ven alt,
mentre deixa al seu pas petjades de les tasques pendents de fer
i capbaixa entro de nou en aquest local,
on el maquillatge
no es maquillatge,
on em desprenc de mi
per vendre’m als altres.

La nit se’m menja a besades,

i mai sé quines mans em tocaran,
però respiro tranquil·la quan penso
que malgrat em robin els llavis i els pits
i m’embrutin amb els seus dits
sóc a casa dormint,
doncs no sóc jo qui és ven
no sóc jo la desesperada
sinó l’heroïna i les pastilles,
la cocaïna o el hachís ...

Jo simplement m’intercanvio per bitllets arrugats,

que al fer-se de dia m’embolcallen els plors
i em pentinen les ferides.

Bitllets empolsinats

que s’escapen de les meves mans
quan la nit torna a ser
per mi
el dia.