Pobresa

Ha passat per la plaça, descalça i nua, ningú la mirava. Feia olor a dolor, no somreia, feia temps que no la veia i l’he vist molt demacrada. A cada passa que donava, més pàl·lida es mostrava, potser tenia gana i per això s’arrossegava. Anava bruta i despentinada, he cregut que era invisible, que formava part d’una visió, però la raó m’ha confirmat que allò era de veritat. Tothom podia veure-la, fins i tot tocar-la, però ningú se li acostava. Provant sort a cada timbre l’han atès en una entrada. Avui la Pobresa forma part d'una nova casa.